Tirana - Valbone en 3 passos

Comencem així, d’aquesta manera que ens caracteritza, sense perdre el temps. 

Vem sortir divendres a les 22h de Barcelona, extranyament puntuals, i arribem a Tirana fins i tot una mica abans del previst (sempre es curen amb salut quan programen vols, així si tot va bé es poden penjar la medalla que van més d’hora del previst, i si van tard, queden bé perquè aparentment tot ha anat “on time”)

Tot i arribar a altes hores, ens organitzem bé per comprar una SIM, treure efectiu i aconseguir un taxi que ens porti a l’hotel, on hem dormit un parell d’hores a tot estirar. El taxista molt trempat. Tot i no haver visitat mai Espanya, parla castellà molt fluid. Ens explica que l’Albanès és prou estrany com perquè als nadius els hi costi ben poc aprendre idiomes i així, ell en parla 5, castellà, italià, alemany, albanès i algun altre que no recordo. Es diu Elton, i és ben xerraire. Ens explica coses que sap sobre Franco, ens explica coses del “seu” Tito, i li encurioseix la història dels catalans i el nostre intent fallit d’independència. 

Hem dormit bé, però molt poc. Per sort no hi ha canvi horari, per tant no estem desorientats d’horaris. El xicot que ens ha donat la clau de l’habitació riu quan ens veu tornar a sortir al cap de tan poca estona. A les 5:30h surt un transport des de la benzinera Gazheli, que està a 10’ a peu de l’hotel, però hi hauriem de ser una mica abans de l’hora, i, si fos possible menjar alguna cosa o prendre un cafè.

Aquesta part també ens ha sortit bé. Primer de tot hem saludat una ratota matinera, i trobat alguns clients que encara no havien recollit la sessió nocturna en un dels nombrosos establiments glamurosos i moderns als baixos dels edificis més aviat ruinosos.

Hem trobat un forner que fa allò de llevar-se ben d’hora ben d’hora, i li hem agraït uns “byrek” o “börek”, una mena de pastissets de pasta de full farcits. Avui de formatge. Encara eren calents, i ben acompanyats d’un tallat han fet la matinada una mica més lluïda.

Trobem el shuttle sense problemes, darrera l’estació. El conductor ja ens indica un bar o prendre un cafè, comprar aigua, … obeïm. Un altre cafè a les 5:30h sempre va bé, i una mica d’aigua per un trajecte que no tenim massa clar quina durada tindrà. 

A banda de turistes amb motxilles i botes de caminar hi ha algun paisano. Una familia que baixen abans que nosaltres alliberen un seient amb espai per les meves cames llargarudes. Molt agraïda contemplo al conductor i la padrina que porta al costat. És d’aquelles que en comptes de pell té cuir. Va tota de negre i fa olor de dutxar-se amb poca freqüència. Deu tenir els peus inflats, doncs porta les sabates a mode d’esclop. No, no és una monja.

Fem parada intermèdia que va molt bé per baixar a estirar les cames. Perdoneu, però aquests llocs estrets i poc còmodes tensionen la meva esquena de mala manera. Aprofito per comprar un parell de préssecs que tenen bona casa aquí a la parada de la senyora amb vestit tradicional.





Fa una estona que ha pujat un home petit molt cridaner que no calla ni sota aigua. Ell seu al meu darrere a l’esquerra. Ben bé al meu darrere hi tinc un home que podria ser de Montmajor, també amb dits de la mida de llonganisses, però d’aspecte simpàtic i rialler. Sobretot el xic parla molt. El conductor li va seguint la conversa, i de tant en tant tots quatre (amb la padrina), fan una explosió de riures i comentaris. No s’entén ni un borrall, però algunes paraules si, com el “telèfon”, o el “administrador local”,… deuen parlar de política municipal també…

La gent gran porta telèfons dels antics. El “to” de la trucada és el del Nokia 3310, segur que molt familiar per molts dels lectors. Transporta lluny en el temps. A casa nostra ja no se’n veuen. 

A partir d’aquí a mi se’m baixa el teló. He escollit el pitjor moment perquè s’ha acabat la carretera asfaltada i ha començat un desastre de pista amb tants forats que costava veure on era l’asfalt. El meu cap ha donat cops a tort i a dret, però devia estar MOLT cansada, perquè no m’ha semblat especialment traumàtic. Ni els cops, ni els crits del senyor petit. Per mi que ja havia tastat el raki (l’aiguardent local). 

A les 9 puntualment hem arribat al ferry de Koman. Ens portarà a través del llac Komani durant un parell d’hores. L’arribada és bastant tremenda. Hi ha unes quantes preses i les seves centrals hidroelèctriques. Molts turistes, molt trànsit i unes vies molt estretes. Però mica en mica tots es van col·locant i tots arribem a lloc.

El llac Komani és llarguíssim. Estret però molt llarg. Anirem fins a Fierze.

A trossos m’ha fet pensar en els fiords novazelandesos que no vam poder veure per qüestions meteorològiques. A trossos pensava que defalliriem de la solana que fa a les 9 del matí.

Aigües molt turqueses, després molt verdes, segons com es miren. L’aigua es veu molt neta, però hi ha molta brossa. Sabates, plàstics, ampolles… es veuen bé en algunes de les fotos. Una llàstima, està clar.

Sabeu els qui em llegiu que no gaudeixo especialment de trobar espanyols pel món (sovint també fugim dels catalans), però els d’avui us prometo que si haguessin caigut a l’aigua, jo no els hi hauria llançat el salvavides. Hem anat a petar al costat d’un grup de nens de l’opus (sense cap mena de dubte), extremadament maleducats, feixistes, racistes, i faltons. No. M’ho invento. He patit tots els seus comentaris, sense excepció. M’he aprofitat que tinc l’edat de la seva mare i medeixo el doble que ells per empentar-los al seient i que ens fessin un lloc a l’August i a mi quan hem vist que el viatge seria tan llarg. Quin fastic que em fan. El futur d’Espanya diuen. Em fa fins i tot vergonya escriure el què els hi he sentit dir, i m’imagino el què hauran dit de nosaltres, catalans envaidors del seu espai vital com raça blanca ibèrica a perpetuar. Tan de bo el “mister” que els acompanyava sigui d’aquests que l’església no sap com aturar en els seus interessos sexuals. Paro aquí.

Uns danesos que viatjaven abrigats amb l’uniforme que es mereixen unes motos com aquestes. Quins pepinos, i quin viatge més guapo que faran, segur! Blanca, he pensat en tu! ;)

Sort que som gats vells en això del viatjar. A mesura que arribes al lloc has d’anar agafant posicions, perquè sinó et quedes al final amb cara d’encantat i arribes a lloc a misses dites, o seus al seient espatllat, o t’has d’esperar que arribi un altre minibus… no és que siguem més llestos, és que per aquí ja hi hem passat!

El viatge amb el ferry ha sigut molt xulo, però la calor abrasadora no ha ajudat a gaudir-lo, i hi havia molta gent i pocs seients. Així, a l’hora de baixar ja ens anava bé anar per feina. La tercera part del viatge era un altre minibús. Hem gestionat bé no coincidir amb els futurs votants de Vox i una hora més tard arribavem a Valbone. 

Per favorT, ja estem enamorats d’aquest lloc. Quina meravella de muntanyots. Quin lloc més feréstec. Per favorT que no es converteixi en la Suissa barata.

L’aigua és tan transparent que fa engúnia. 

També fa una mica d’engúnia la bandera albanesa. Doneu-me temps, és que visualitzo l’aligot i ja se’m posen els pèls de punta. La processaré amb calma i aviat ja la veuré normal, bé.

Ens hem instal·lat en aquest “bujtina”, és a dir hostal. Hostal Arlindi. Perfecte, molt bonic, net, i amb un jardí verdissim ple de flors. 

No diu el nom, i son diverses cases que fan pinta de ser de la mateixa propietat. La mestressa ens confirma després que son cada casa d’un germà. El dia que tornem dormirem en una de les altres.

Dormim a dalt, però us escric des del jardí, mentre fa un ventot que agraïm molt. 



Un cop instal·lats, hem anat a dinar. Aquí aprofitem que hi ha algun restaurantot. Algun dels dies no trobarem pràcticament res, per tant avui s’ha d’aprofitar. Hem dinat en un jardí ple de flors, amb les vistes esplèndides d’aquestes roques enormes, i amb una cervesota per refrescar la gola, que bé ens ho mereixem!

Aquest d’aquí al darrere, és el Maja e Thatë, amb els seus 2.406 metres.

L’August diu que el dia que tornem demanarà truita de riu. Pobre, ho té pendent de fa anys i no acabem d’encertar (sempre son de pisifactoria). Aquestes també son “de cultiu”, però almenys les tenen ben fresques al canal que passa pel mig del restaurant :)

Una altra cosa que fa pensar en Albània és la fama (segurament merescuda) de lladres de vehicles. Aquí ja no m’hi poso, però que n’hi ha molts que venen de l’oest i centre d’Europa, això ja us dic jo que si, com aquest mateix, amb el “sello” de la “geganta”

Algunes coses no les acabem de calibrar. Som poc aquàtics l’August i jo. Ara ho entendreu. Després de dinar, amb aquesta caloríssima, ens hem animat a posar-nos el banyador i anar fins al riu. Hem vist força gent fent el mateix.

HAHAHAHA, moooolt maco!!! Com que l’aigua deu estar a 10ºC si es que arriben!!! Hem ficat els peus a l’aigua, això si, però 30 segons mes tard els hem hagut de treure per risc de cangrena!! HAHAHAH

I ara jo em dedico a l’escriptura aquí al jardí. L’August lluita contra les seves parpelles perquè només son les 18h de la tarda. Tot i així, anirem a dormir d’hora, i demà ens hi posarem molt d’hora. Amb aquesta calor si no ho fem així només perilla que ens trobin curtits com la pell de la padrina.