Agradable incursió a Montenegro, cap a Plav (17,5 km - 450m desnivell)

Avui la sorpresa matinal venia sense nom, però l’hem batejat nosaltres. El petit Plav. Us el presento:

(Ara és quan l’Annika i l’Olivia fan… oooooohhhhhh, què macuuuuuuu). ;)



Tot plegat una d’aquelles coses que semblen de conya. Quan ens hem despertat (l’esmorzar era a les 7 però es fa de dia a les 5, així que cap a les 6 ja circulàvem). Em llevo per anar al lavabo i sortint de la cabaneta veig que arriba un golf vermell de l’any de la maria castanya (un vehicle molt habitual per aquí), amb un remolc, i reconec el cotxe, perquè el vem veure ahir varies vegades, a la pista que arriba aquí on hem dormit, però també va estar aquí aparcat molta estona a la tarda, així que els propietaris del local els han de conèixer per força.

Això, que em despisto. Surto cap al lavabo, veig que aquest cotxe s’aparca, surten dos paios i un d’ells portava al petit Plav agafat per la panxa i camina decidit cap al corral on hi ha tancades les vaques i les gallines. Saludo, no en faig cabal, i quan surto del lavabo em trobo a l’August assegut a la porta de la cabaneta amb el cadell a la falda. L’han abandonat aquí!

La mestressa de la casa estava molesta… li he explicat (gràcies a Google Translate) això mateix que us he explicat a vosaltres. El què llavors no sabia, es que una estona més tard trobaria el cotxe. Li he fet una foto, i ara li he enviat a la mestressa a través de Booking! ;) Estic segura que els coneix, però espero que en Plav es quedi a casa seva, que segur que hi viurà molt millor.

En qualsevol cas, un es lleva així a Montenegro:

I així es fan les mandres…

En fi, superada la primera aventura del dia, esmorzem. Bé, també prou bé. Pa fregidet, gens oliós, molts ous (me’ls menjo jo, que a l’August no li agraden), embotit (el primer que tastem per aquestes terres), formatge, i les verdures habituals. Jo m’ho prenc com si em mengés un préssec o un tall de meló, hehehe

I l’altre colega… en Metz o alguna cosa així m’ha semblat que el criden. 



Molt tips però sense remordiment (tenim 17 km de caminada per davant), engeguem motors cap a Plav.

La ruta d’avui passava per un llac. Així d’entrada hem quedat decebuts… però es que el primer llac no era “el llac”, sinó una mena de prèvia més aviat petit i ple de pol·len. El segon llac si que era guapo!

I ple fins dalt de tritons de panxa vermella!







En aquest costat dels Balcans (som a Montenegro 3 dies en total, des de Babino Polije/Bajrovica Katun-Plav-Vusanje) tenen la ruta dels Alps Dàrics. Si que hem trobat que de tan en tan hi ha uns refugis oberts la mar de guapos, com aquest

Mentre feia aquesta foto, l’August cometia un petit delicte… (motivat per la meva idea, tot s’ha de dir), i ens hem endut un d’aquests cartellets tan macos pel nostre porxo dels souvenirs dels viatges. 



Passat el coll, on hem fet les darreres vistes enrere, 

I ens hem concentrat en les vistes endavant. Retornem als grans cims, al rocallam!



I a partir d’aquí, tot cara avall.

Ahh, avui si! Ja li havia comentat a l’August… molts gerds per florir… però més avall… i avui hem baixat de cota, i avui els hem trobat! Ens hem afartat de gerds com mai! Brutals! Què bons!!

I mica en mica hem anat arribant a Plav. 

També amb les seves merdes…

I alguna paret de fòssils potencials per explorar sota un sol de justícia, però amb poc èxit

Arribats a la darrera corba, aquí la tenim:

Primer hem passat per comissaria. Si, si, ja teniem tramitats uns permisos perquè hem passat d’Albània a Montenegro com els contrabandistes… i hem passat a “fitxar”. Tot molt ràpid i molt bé, però tampoc tindrem segell de Montenegro al passaport (a Albània tampoc ens en van posar cap)

I passem a tocar dels dos cementiris, el cristià



I el musulmà. Totes les tombes orientades igual. Miren a la Meca? (Papa, tu això segur que ho saps).

A jutjar pel volum, trobarem molts més musulmans que cristians.

També ens ho fa pensar els 3 minarets que veiem de lluny. Primers símbols religiosos que veiem en aquests dies

Plav està en construcció. Cutreja força, però se li veu potencial, especialment gràcies al llac preciós. Aquí aquestes cases bessones, una reformada, l’altra encara no.

Quan arribem al llac ja plou. Sort que no vem descartar els impermeables de l’equipatge, i no ens fem enrere.

Ja es veuen els primers grans hotels en construcció. D’aquí a uns anys, aquí només hi vindran els rics.

I els ànecs i les polles d’aigua (si el clima els hi permet)

Per acabar, una imatge que poc difereix d’allò tan convencional per nosaltres, almenys els qui vivim a Berga. Una esquela. Una mica més rocambolesc el mètode per penjar-la, però al final la mateixa informació. Aquest bon home en devia tenir 62, però passaria fàcilment per un de vint anys més. El desgast de la vida no és igual per tots. Aquest anirà al cementiri petit, al dels cristians.