Cap a Doberdoll, solei i ventós (14,5 km - 1075m desnivell)

Hem sortit una mica més tard del previst. Haviem demanat d’esmorzar a les 6, i ha acabat sent a les 6:30. Així, hem sortit a les 7. Bona hora igualment. Íngrid, seguim sense bons esmorzars dignes de publicar. Ou dur, formatge salat i pa amb mantega i melmelada. Imagino que serà la tònica de tot el trekking. Una llàstima, perquè a vegades amb productes molt bàsics es poden fer birgueries. En qualsevol cas, no era una guesthouse per recomanar. El què deia a la web no s’adiu al què hi trobes, els preus acaben sent molt variables, i els àpats extremadament bàsics. És el què té quan hi ha tan poca oferta.

Ens hem despedit de les vaques també en sortint. No sé què en deuen fer… els entrecots no els hem vist, ni la llet tampoc…

La primera pujada fa força pendent, però té al capdamunt un cafè on parar si les forces ho requereixen. Una parella de iaios estaven al cas per si decidiem aturar-nos. Encara no venia de gust fer parada. Si que ens ha cridat l’atenció com en diuen d’homes i dones = burra i gra :)

Els espais oberts estan colonitzats per milers de flors. De tots els colors i mides. En gereral grans, senyal d’aigües abundants.

Ens anem despedint d’aquest costat, el de Valbone, més rocallós i feréstec, per anar entrant en altres valls més verdes i amigables.

Hi ha força moviment de campistes. A veure, que se m’entengui, de gent que fa trekking i que acampa a l’hora de dormir, no de campaments gitanos de xarnegos que criden tot el dia com uns energúmens.

On dormiem avui hi havia un parell de belgues amb la seva tenda, i una parelleta jove equipats d’última generacíó que també anaven amb tenda. De fet, mentre escric estic mirant com munten el seu xiringuito, aquí davant meu. :)

En qualsevol cas, estic d’acord amb l’August que, si estés disposada a dormir a terra i probablement a passar fred, escolliria un altre lloc que no una guesthouse. Aquí on hem parat un moment per treure’m un roc de la bota, era un lloc perfecte. Ja tenia el foc preparat, llenya tallada, l’herba xafada i unes vistes com les d’enlloc. En fi, cadascú faci el què li sembli.





Ahir vam demanar per la fauna de la zona. Ens van dir que no tenen constància de llops, i si d’ossos, tot i que no n’han vist, però si que han detectat rastres. Diuen que no son un problema pels ramats. Me n’alegro.

Hem trobat a faltar volum i varietat d’ocells. Jo he vist una serp, que s’ha creuat davant meu (li dec haver destorbat el sol), i hem trobat aquest pobre talp, molt gordet, que no semblava fer gaire estona que estava “tieso” 

No trobem pobles com a tal, sinó assentaments de persones en cases poc agrupades. Com aquestes. Algunes amb teulades de xapa, algunes de fusta i fins i tot hem trobat teulades de pedra. Totes molt senzilles, com us podreu imaginar. Com barraques. M’imagino pel què veig de doble estança, una per la cuina econòmica/sala d’estar i dormitori calent a l’hora de domir, i una altra habitació amb funcions exclusives de dormitori. La trona sempre a fora, amb el seu xiringuito exclusiu.

Hem trobat força maduixes de bosc, fantàstiques per complementar l’esmorzar! ;)

I en un tres i no res, som a Dordebol. Una vall gran, pelada, verda, ventosa i soleia.

I avui dormiren aquí, a Bashkimi Guesthouse. De fet, us escric des de la caseta de fusta del cavant, al pis de sota, el de les tres finestres. Una mena de menjador, sala d’estar, des d’on ens amaguem sobretot del sol.



De pas, l’August aprofita per fer un breu son, i jo espio la parelleta campista i el seu equipament high tec.

Després de recuperar-nos una mica, hem sortit a pasturar per Doberdoll, que sembla que és el què fa tothom (bàsicament, la gran majoria d’ànimes que hi ha son hervíbors!) Nosaltres no ho som (tot i que fa dies que la carn no la veiem a passar), però pasturar ja ens agrada.

Primer hem trobat aquesta guesthouse a tocar del riu, on un grapat de turistes es refresquen al petit gorg que hi ha sota el pont. L’aigua està glaçada. Ho sé del cert perquè ens hem dutxat a l’únic lavabo que devia tenir la bombona de gas buida. Hi ha hagut uns moments que hiperventilava… he pensat que m’agafaria un cobriment! Per tant flipo amb aquesta gent que estan aquí amb mig o tot el cos sucat al gorg. Quina colla de valents!

Com a tants d’altres països que ja hem visitat abans, no sempre les coses es fan de la manera que una pensaria que s’han de fer… i així, aquí han refet el pont sobre les ruines de l’anterior, sense manies.

Miris com te’l miris, el poble és un caramelet. Preciós, tranquil, obert i serè. Quin luxe passar la nit aquí!