Cap a Theth pel pedregar (23,8km i 1251 m desnivell)

Ahir vem sopar com uns lladres. Feia dies que no veiem a passar la carn més enllà d’algun tros de frankfurt, i per tant uns talls de pit de pollastre ens han semblat glòria! (Segur que el Xavi i la Marta a USA/Canadà també els hi passa això… hahahah). A més, aquesta noia de la guesthouse es devia fer un embolic amb l’horari perquè li vem demanar de sopar a les 19h (que ja és tardot aquí), i gairébe ens cola un gol i ens el serveix a les 17h!! Ja li vam dir que no, que una mica més tard, i van acabar sent les 18:15h

Llavors van deixar sortir les gallines i el gall! Quines bésties més refetes i més guapes! I llavors ens recordem de les bestioles de Cal Candela :) el gall, una béstia parda que a la mínima sortia disparat a protegir el seu “harem”. Les gallines molt refetotes totes.

Aquesta, l’Elvis de les gallines!

També tenen un tancat pel bestiar, doncs també tenen alguna vaca. Tenen el petit edifici folrat amb els troncs que deuen cremar quan comença a fer més fred

L’habitació estava prou bé, però tenia un llençol inquietant (si més no d’una altra època)

I hem sopat i esmorzat en aquest porxo de fusta molt agradable, mentre aquest matí unes merles (o molt semblants) s’aprofitaven també que aquí els gerds també ja son madurs. Al darrera, de color rosa, la casa principal. Nosaltres estavem en un altre edifici a la dreta.

sota de la nostra habitació aquest espai suposo per quan fa més fred, i també on hi ha la cuina (m’imagino que funciona amb gas, però no ho he acabat de veure, així que no ho podria confirmar)

Ahh, i els veïns també tenen arnes!

Des de Vusanje ja es veu molt bé, just al davant, la vall per on s’ha de començar a caminar. Avui anem d’hora, cap a 1/4 de 8 arranquem motors. Passem per davant d’una mesquita que tampoc sembla molt concorreguda, però ens crida l’atenció el minaret, de petits trossos de fusta (una mica tort també).

Un cop baixem fins al riu, trobem aquest salt d’aigua, força espectacular.

I aquí és on ens hem despistat. Un senyal una mica estrany ens ha fet escollir entre dos camins, i tots dos anaven senyalitzats de la mateixa manera. Funcionem amb el Wikiloc, on portem les rutes de cada dia força ben marcades gràcies a altres persones que ho han fet abans, i a algun detall repassat per mi amb google Earth, però avui hem sortit sense el volum del mòbil, i quan ens n’hem adonat ja haviem fet 1 km. Sumant-hi la tornada, hem fet un parell de quilòmetres de més per anar enlloc. No és una gran distància, però quan n’has de fer molts, al final de dia es nota.





Un cop tirat enrere enfilem bé el camí i ens anem endinsant dins la vall. Hem passat pel “peatge” d’accés al Parc Natural (que s’ha apujat de preu, perquè l’August havia llegit 1€ per persona i avui ens n’han demanat 6€ en total).

Les parets son tan ferestegues que no em sorprèn que les anomenin les muntanyes maleïdes.

Per sort una frondosa fageda ensha protegit del sol una estona

Ja tornem a ser molt aprop de reentrar a Albània, i tornem a trobar els vestigis de la guerra, amb els seus búnquers

Aquí dalt hi ha unes pletes molt xules, i està més que clar que hi havia hagut construccions per les persones i corrals pel bestiar

Darrera d’un coll a vegades hi ha un altre coll, i a vegades un altre… Però aquest ja era l´últim coll. Des d’aquí, a uns 1700m d’alçada hem baixat a 1000m en qüestió d’un parell de quilòmetres.

Hem posat a prova els genolls, això segur! I no deixo de flipar amb la capacitat dels cavalls per pujar i baixar per punts d’aquests de molta pendent i de tant rocallam, sense estimbar-se.

Theth, al fons de la vall. Ha costat arribar. Avui una mica si. Els 2 km extra del matí també s’hi sumen, i aquest tipus de baixades les fem de manera curosa, perquè com que ja comencem a ser madurots, hem de vetllar pels nostres genolls. 

Curiosament quan erem al capdamunt, que hem aprofitat per parar a menjar alguna cosa i reposar una mica, li comentava a l’August que no hi ha gaire gent de les nostres generacions fent aquesta ruta. Trobem en general gent bastant més jove, dels 25 als 35 potser. Alguna familia amb canalla, però molt pocs. Això si, la gran majoria alemanys. Potser perquè abans viatjàvem fora de temporada alta, i conincidiem més amb el grup sénior, però està clar que hem trobat en general sempre grupets de persones ja jubilades, amb molt bon estat físic que fan recorreguts com els què fem els una mica més joves i sense massa tribulacions. En fi, confio que sigui un tema de temporada.

Hem trobat alguns arbres ENORMES en aquesta baixada més aviat infernal. Alguns sencers, d’altres com aquest amb MOLTES ganes de viure malgrat les adversitats.

I un cop a punt d’arribar, una altra zona d’arnes. Tot i que poca mel he vist enlloc… potser se la guarden pel consum propi, però a banda de la família molt trempada que vem conèixer tot baixant cap a Çerem, no ens n’han ofert enlloc més.

I avui serem aquí, a la Guesthouse Rrashkadoli (no m’he equivocat, don dues “r”). Nosaltres al primer pis de la teulada, en una habitació folrada de fusta, molt acollidora.

I després d’una dutxa revitalitzadora, una cerveseta nova, la Tirana encara no l’haviem tastat!

Tenim també aquesta petita gosseta que ens fa companyia ;)