Les mil valls entre Kosovo i Montenegro (Doberdoll - Bajrovica Katun - 18,5 km - 1020m desnivell)

Ahir vam tenir un bon sopar. Amenitzat per una parella d’alemanys molt simpàtics que amb un Subaru 4x4 i una tenda al damunt que van arribar a última hora. El xicot flipava que tota la colla haguéssim arribat fins allà a peu, i tots nosaltres flipavem que haguéssin arribat fins allà amb aquell cotxe (molt guapo, però més aviat de trajecte pel túnel del Cadí que no pas per fer forapistes rupestres en un país feréstec com aquest) :)

Vem passar un vespre agradable garlant amb ells, ells flipant amb nosaltres, i a la inversa.

Una altra nit de dormir molt, i a més aquí l’esmorzar era a les 7h, així que avui sortiriem més tard segur. En qualsevol cas, l’esmorzar prometia (vist el sopar d’ahir), i no ha decebut. Íngrid, aquest si que t’hauria agradat.

El del mig és una mena de brioix amb panses, al darrera una mena de pancake/bunyol, fregidet. Molt bo tot. Després ens han portat bosses i paper d’alumini, a més a més de trossets de salsitxa fregidetes, uns ous durs, uns tomaquets i uns cogombres. 

Amb les piles carregades, però més tardot, hem sortit a tope per encarar la pujada del dia. Hem sortit a les 8h, així que anirem més tardot segur. L’únic que passa quan surts més tard és que et trobes la “romeria”, i en camins estrets es fa una mica pesat.

L’August s’ha enamorat d’aquest racó de món. Li ha costat despedir-se, i hem mirat i remirat enrere moltes vegades a aquesta vall que ens ha robat el cor.

Però el trekking segueix, i trobarem llocs fantàstics aquí als Balcans.

També bestioles. No en excés, però si algunes granotes, una altra serp avui (que ha vist l’August, jo no. Li ha semblat que era un escurçó, així que hem passat ràpid, sense molestar), escarbats de colors llampants, i “cigarres” que ja estan posant els ous





Des del cim hem trepitjat Kosovo, i serà tot el Kosovo que veurem. Ens va semblar oportú retallar la ruta per aquí, i saltar-nos la part on semblava haver-hi més pista/carretera, i aprofitar zones amb més camí. Per a què us feu la idea, això és el què hem fet avui: Sortit d’Albània (punt verd), passat per Kosovo (a la dreta del mapa) i arribat a Montenegro, on som ara. També ens ha semblat de saltar-nos Babino Polije, i venir fins on som ara, Bajrovica Katun.

Hem voltat bé per Kosovo, veient les mil valls que hi ha, totes precioses. Algunes més habitades, les altres totalment desertes. Una mica de recull fotogràfic:

Un grupet de cavalls, transportant les motxilles d’un grupet d’excursionistes amb poca energia :(

I arribem a Babino Polije, que es el poble de referència del destí d’avui. Igual que els seus veïns albanesos, tenen petites cases de fusta, pedra, i també practiquen l’apicultura amb molta intensitat

Aquí, tot i que ja feia una mica de mandra, ens hem enfilat uns metres més, fins a Bajrovica Katun, a un alllotjament que per les fotos em va semblar preciós. Jutgeu vosaltres mateixos

Una cucada d’espai, en un entorn fabulós.

En arribar ens hem desconcertat una mica, perquè hi havia molts cotxes aparcats als vorals del camí. Per sort, son de locals. I ja se sap, quan vas a un lloc que hi van els locals, fa garantia d’èxit.

Hem parlat una mica amb dues families molt agradables, montenegrins d’origen, però residents a Alemanya. Venen de vacances, segur a recuperar una mica d’alè cultural i a permetre que els seus fills coneguin els seus orígens. Molt agradables, m’han explicat que els nens bebien suc de gerds (els hi he demanat en veure quatre gots gegants de suc de color vermellós), i hem intercanviat una mica de conversa. Nosaltres no sabiem que Albània té un idioma bastant propi. Tot i així es poden arribar a entendre amb els Kosovars. Però, Montenegro, Sèrbia, Bòsnia Herzegovina, Croàcia, tots parlen Iugoslau. Diferents dialectes, però mateix idioma, o, almenys es poden entendre. Això ens ho ha explicat la Sabina, que molt amablement també ens explica que es difícil fer que els nens aprenguin tots aquests idiomes. Ella parla iugoslau, però també té orígens albanesos, i el dia a dia a Alemanya se’ls menja, i fan el què poden amb la canalla. La iaia si que els parla en iugoslau.

Em demana si tinc cobertura perquè em veu amb l’iPad, i li explico que escric un blog sobre els meus viatges. Els hi fa gràcia i no dubto en compartir l’enllaç. Espero que amb la traducció de Google el puguin llegir i vegin com és d’important explicar coses als turistes, que estem encantats de conèixer coses dels països que visitem. Moltes gràcies Sabina, i gràcies per les cerveses! A la vostra salut. ;)

Ara fa una mica han arribat un grupet de persones més. Deu ser un lloc molt típic (certament s’ho val). Feien força gràcia, un col·lectiu totalment diferent, gruixuts, tots fumant com xemeneies, i res d’alcohol (això ho ha observat l’August). Deuen ser musulmans (però com que no van disfressats de cap manera concreta, costa més de detectar). Han menjat tots el mateix, un plat del què sembla puré de patates, pebrots a la brasa i formatge d’aquest com el què trobem cada dia. Imagino que serà també el nostre sopar! A més, un altre caminant que ha arribat fa una estona ara ha demanat si podria menjar alguna cosa de carn… i en Samel (el mestressu) ja li ha dit que no, hahahha.   

A mi ja em va bé, però segur que agrairem demà arribar a Plav i buscar un restaurant on poder escollir què volem sopar!

Mentre deixo que l’August llegeixi el post (això es repeteix cada dia), el grupet “variopinto” anterior ja ha marxat, i han arribat un grupet de tres locals, grossos, “fortaxons”, d’aquests de clatell pla, que te’ls imaginaries amb uns entrecots de quilo i unes quantes cerveses, i aquí estan, amb la seva fanta de taronja, i el menú habitual, aquesta mena de puré, els pebrots i el formatge. Una estampa divertida, des del nostre punt de vista cultural, està clar! A tot arreu s’aprenen coses!

*Descobrim finalment que el “puré de patates” és polenta (farina de blat de moro) crec que amb formatge.