Una rambla molt concorreguda fins a Valbone (17,21km - 1172m desnivell)

Vem fer una vesprada comunitària ahir a la Guesthouse de Theth. L’August havia parlat d’anar a veure un edifici on se suposa que s’auto recloïen les persones que eren incapaces de venjar-se d’un assassí (una història una mica llarga que segur que ell us explicarà millor que jo), però era a 3,6km de la casa, i llavors s’havia de tornar. Jo vaig descartar a l’instant. Després de gairebé 24km no tenia gens de ganes d’arribar als 30, i l’August devia arribar a la mateixa conclusió, així que no ens vem moure de la casa.

Vem anar fins a saludar a alguns xais que pasturaven al camp del costat, i l’August va assistir a la mestressa a pescar l’ovella negra que s’havia escapat del tancat.

Alguns d’aquests més joves portaven els “cataplins” penjant. Literalment. Els devien haver capat fa poc, i encara els portaven de penjoll. :(. A banda d’anar una mica coixos, no semblaven majorment afectats per la nova situació.

Vem sopar en comunitat amb un grapat de persones d’allò més “variopintes”: una joveneta texana, un noiet coreà que costava molt d’entendre (sort que no va dir gran cosa), una parelleta jove d’holandesos molt xerraires, una parelleta de lesbianes (això diu l’August) suisses de la banda francesa, una joveneta australiana molt xerraire, un senyor gran francès una mica estirat o eixut (un francès en definitiva), i nosaltres dos.

En Niko (el mestressu) feia de cambrer, i la mestressa feia el sopar. Un paio catxondo en Niko, que d’entrada ja ens va servir un xupito de “raki” a tots (l’aiguardent local, en aquest cas fet de prunes).

I aquest matí som els primers a sortir del niu i baixar a esmorzar uns “pancakes” albanesos. El francès també va d’hora (segur que és l’edat), i també que em sembla que els joves no caminen gaire… el parisí (?) explica que ha fet la ruta sencera (11 dies = 10 dies + 1 de descans).

A dins (mentre emplenava les ampolles d’aigua pel camí), sota l’atenta mirada del padrí (que sembla turc…)

Cap a les 8 enfilem camí. Les pujades les fem bé, a ritme constant, sense parar però sense córrer. Hem pujat molt de cop, un desnivell important, per sort entre fagedes enormes que ens protegien del sol

Al capdamunt ens despedim de la vall de Theth

I ens alegrem de veure de nou la vall de Valbone :)

La baixada es torna a fer una mica feixuga. Al principi per la gentada. Resulta que el tram Valbone-Theth és el què fa tothom, generalment en aquest sentit, per tant els hem trobat de cara a la majoria.

Hem retrobat als “no caminadors”, als turistes que no poden, als maleducats, alguna gent molt normal, i si, també als espanyols, que en comptes de saludar com tothom amb un “hi” o “hello”, et diuen “hola”, amb aquell egocentrisme espanyol que em fot molt nerviosa. Sort que només és avui. La resta de la travessa no n’hem trobat cap, per sort.

Allunyats del coll i del cim, la “marabunta” es dispersa, i de fet no hem tornat a trobar ningú, només els cavalls que baixaven carregats amb les motxilles d’altri. Quines bésties més “benparides”!!

Hem parat a fer un glopet d’aigua i gaudir de les vistes. De fons, les fotos per Instagram ;)





I ja al fons de la vall anem trobant cafès i guesthouses (clar, amb un camí tant concorregut s’ha de fer d’or), i també aquesta sínia curiosa

Al fons de la vall, ja tot es torna a veure ENORME!

I fins aquí la travessa pels Balcans! 

Ens ha encantat, però no crec que haguéssim disfrutat de 3 dies més. Hem fet la mesura justa, i els nostres genolls també ho agrairàn.

Ara una cerveseta, i encetarem un capítol nou cap al centre i sud del país.



Gazuar! (Salut!)