Dhermi i el pas de Logara amb les botes de muntanya

No és habitual que plogui a l’estiu. Aquí a Albània penso que tampoc, però no vol dir que sigui impossible. 

Sabiem que plouria de cara a mig matí, i com que igualment ens despertem d’hora, doncs hem sortit aviat de Piqeras, direcció nord. Passem per Port Palermo.

Hi ha una zona d’accés prohibit, on hi ha un búnquer per submarins. Curiós si més no. No m’havia plantejat on amagaven els submarins en situació de guerra… entendria que estan operatius i per tant enfonsats pel mar.

Avui no teniem esmorzar a la guest house, així que hem escollit la platja de Llamani per fer una mica de temps també abans d’anar a la següent guest house a deixar les bosses.

Ha sortit bastant desastre. La platja és molt petita i son tot xiringuitos. Segons on aparques entres a un o altre “local”i per tant tens accés a unes o altres gandules. Primer ja ens demanen si volem reservar per nosequin “dj” que punxa a la nit. No crec que sigui perquè fem cara de joves, sino que la noia que ens ho ofereix potser encara no ha anat a dormir.

Optem per fer un cafè, que ens convé prou, però decidim fugir del complex un cop obtinguda la cafeïna

M’he hagut d’enfilar per veure la dimensió de la tragèdia.

I arribem fins al següent destí, la platja de Potam, a Himare. Aquí farem un parell de nits, en una guest house que sembla més aviat un petit hotel, però estarem bé. Prudenciament a certa distància dels xiringuitos, però a molt poquets minuts a peu de tot arreu.

Aquí al davant unes construccions bastant precaries (viuen a les plantes baixes), utilitzen el pis superior per instal·lar-hi la rentadora. En funcionament quan hem arribat.

Tot i ser molt d’hora l’habitació està a punt, perfecte! Em sembla que no tenen gaire ocupació aquí. Vull dir que si que hi ha molta gent, molts turistes, però també hi ha un hotel, guest house literalment a cada cantonada, per tant no sé fins a quin punt hi ha un excedent d’allotjament.

Sortim fins a la platja de Potam, que se suposa que és pública, almenys parcialment. Hem saludat una llisona (una serp molt i molt xica) que relliscava sobre la vorera, i l’August l’ha acabat d’empentar fins a l’herba

L’August ha tingut temps justissim de ficar-se a l’aigua, i la tempesta ha començat a manifestar-se en forma de molt vent, fet que ha espantat a molts banyistes i per sort els hi ha fet tancar els parasols abns no sortíssin disparats.

La magnitud de la bèstia és important, i ens refugiem a fer un cafè al bar del darrera, mentre gaudim de l’espectacle.

Els nois de les guinguetes d’afanyen a plegar llits, parasols, tendalls i demès utensilis

Després de la tempesta sortim a veure si podem acabar d’arribar fins a l’altre costat de Himare, que en realitat és ben petit. Farcit d’establiments sobre la sorra i moltissimes gandules i parasols. Alguns establiments amb idees molt enginyoses!

Però no tarda en tornar a liar-se fort. 

Aquest cop, comptem arribar “a casa” a temps… però no, a poc més de 500m ens cau el diluvi al damunt!

Per sort això no és Anglaterra o Nova Zelanda, on pot ploure 24 hores seguides sense problema. Aprofitarem per anar amb cotxe fins al Pas de Logara, un coll que fa la carretera de camí a Vlore, cap al nord. Voliem veure-ho, i demà passat de camí a Berat ens faria desviar una mica més del compte i perdre molta estona de conducció. Total, avui no tenim res més a fer.

Hem recuperat les botes de muntanya empolsinades del fons de la motxilla. No perquè hàgim de fer cap gran travessa, sinó perquè baixa molta aigua pels carrers, que sovint fa bastant fàstic. També ha baixat força la temperatura. Recupero el jersei de màniga llarga per l’estona de badar a dalt al coll. Per sort està obert de núvols. Mentre escric (des de la platja de Dhermi) no es veu al capdamunt, cobert de núvols i boira.

Des de dalt es veu la desgràcia de super urbanitzacions, les fetes, i les què faran. Llàstima. 

I arrodonim la tarda visitant el pintoresc poble de Dhermi, enfilat a la muntanya. Comencem per l’esglesieta al capdamunt del poble, amb unes pintures guapes (potser originals i tot) a l’interior.

De baixada ens deixem perdre pels carrerons. Tots semblen portar-nos a un hotelet molt luxós que hi ha al capdamunt. La resta a mig fer, alguns espais ben restaurats, algunes terrasses de cafeteries, però en general destartalat com tot. Amb molt encant, això si.

I aprofito per fotografiar portes i no portes. M’agraden, les portes i els colors, gastats, viscuts.