Les costes seques i abruptes del Mar Jònic

En saltar la darrera penúltima serralada abans del mar, ja tot plegat s’ha asssecat molt. Sembla que faci molt temps de les llargues caminades pels Balcans, però tot just fa una setmana i a escassos quilòmetres el paisatge ha canviat de valent. S’assembla més als Monegros o a Alacant potser (tampoc ho conec gaire)

Som al poble de Piqeras (no m’he oblidat la “u”), un dels nuclis més aviat dispersos que hi ha relativament a prop del mar. La guesthouse és modesta, però té unes terrasses la mar d’agradables i amb bones vistes. Això s’ha d’aprofitar, i de fet és d’aquí d’on escric.

Aquesta parella tenen un art similar al nostre a l’hora de decorar els seus patis i jardins. 

Deixem les bosses (aquest any portem molta trasteria: les botes de caminar, la roba d’abric i per si plovia durant la travessa, les ulleres i el tubo de fer snorkel, una mica de mar i muntanya. Penso que no haviem sortit mai tan equipats! Haha) i enfilem cap a la platja de Buneci. Jo no tinc massa clar què ens trobarem, si podrem aparcar, si hi haurà molta gent, si tota la platja serà plena de parasols i gandules…

I de moment trobem una entrada d’aigua al mig de la platja. Darrera d’aquest mur de colors hi ha la Hec Sasaj, central hidroelèctrica. Per uns moments hem pensat que no es pogués tractar d’algun sistema de depuració d’aigües residuals, cosa que hauria fet bastanta mania, però no. Tot i així en aquest tros l’aigua està congelada, i es veu molt bé la barreja d’aigua que baixa de la muntanya amb la del mar, que queda com enterbolida. Tan, que amb les ulleres no es veu res.

La platja és de pedres. Pedres grosses. No gaire còmodes pel nostre estil de posar tovallola i apa. Caminar sense sabates tampoc és gens agradable, ni dins, ni fora de l’aigua.

La platja és molt estreta, i allà on no hi ha parasols pràcticament no hi ha ningú. Comprensible també.

Hi passem una estona, som prou soferts, però també ens sorprèn que, malgrat l’aigua es veu molt neta, no hi ha peixets, ni animalons, ni gavines, ni ocells de cap tipus. Una platja molt pobra.

Dinem a la guingueta, que té uns quants parasols i gandules, una oferta gastronòmica com tots els restaurants del país, però amb una mica de peix, que també seria normal.

Ens agrada el format de comercialització del vi. Vi de la casa (blanc, negre o rosat), força correcte. Mig litre = 4€ (més o menys quantitat, preu proporcional)

I uns calamarcets per l’August (jo el peix ni de lluny!)



A la tarda provem una altra localització. Borsh Beach es a l’altre costat de Piqeras. A veure doncs.

Aquí hi ha una platja molt més llarga. Més gran però també amb gandules i parasols. No a tot arreu. Hi ha lloc per tothom. Bastant destartalat. Rocs enormes fan de platja. Fins i tot el soroll que fan en passar les onades ens sorprèn. No ho sé, som gent de platja de sorra suposo.

Tanquem el dia fent una pizza al “costat de casa”, ben tractats. Una pizza decent, cap birgueria.