Tirana I

Ens despedim de Berat amb un bon cafè en un rooftop amb vistes! No podriem marxar d’una millor manera!

Tornem a creuar el pont on, des del rooftop observem la gestió terrible que fan algunes families gitanes de la seva situació social i econòmica. Al pont hi ha 3 dones molt primes i brutes, carregades de canalla que mig despullats juguen a l’ombra d’algun pilar del pont mentre les seves mares demanen caritat. De tan en tan, apareix un paio gros i s’emporta alguna de les criatures amb un cotxet fins a l’altre costat del riu, i s’estan allà una estona, després torna la criatura. El paio no sembla precisament que passi gana, i li deixa un mòbil a la criatura. Cadascú té la situació que té, però algunes coses com aquestes, vistes així en la distància, et fan posar els pèls de punta. A més, no pots fer-hi absolutament res.

En fi. Recreuem el pont per tornar a Mangalem a buscar el cotxe, i gaudeixo de nou d’unes escales/rampa la mar d’enginyoses.

Avui ja tornem cap a Tirana. A migdia hem de tornar el cotxe de lloguer, així que a mig matí sortim de Berat. Son 100 km, però tardarem cap a 2 hores en fer-los.

Durant una estona hem estat creuant la Texas albanesa, amb un grapat de pous de petroli (suposo), que de l’any de la “maria castanya”, encara estan en funcionament!

Tota aquesta zona està plena d’oliveres, i alguna cosa de vinya, no en excés. No hem vist ametllers, que a casa nostra associo sovint amb les olives.

Un cop tornat el cotxe, i descobert que tenim una multa del dia de Dhermi (imaginem que és d’aparcament, perquè es tracta de 1000 Leks = 10€), decidim fer un volt de reconeixement per Tirana. Primer el mercat. Sembla renovat recentment, amb una part exterior de fruita, souvenirs, alfombres, i tabac a pes!

També hi ha una part de mercat tancat, de carn i peix, però a l’hora que venim, ja no queda gran cosa ni gaire moviment tampoc. M’ha fet gràcia que aquest peixater tingui un exemplar penjat, com si hi hagués dubte del producte que comercialitza

Ens acostem més tard fins a la Piràmide de Tirana. És un edifici de congressos ara, que es veu que van dissenyar la filla i algun altre parent del Hoxha (dictador albanès fins que va morir al 85). De fet l’edifici es va fer primer com a museu, i ara al 2023 l’han reformat (algunes parts encara estan en obres) i hi ha el palau de congressos. Es veu que durant la guerra de Kosovo al 99 s’hi va allotjar als de la OTAN.

Aquesta canalla s’ho han passat de conya fent-lo servir de tobogan improvitzat! Bé, tots no, un dels nens s’ha esparrecat els pantalons i no ha semblat que li fes molta gràcia! (A les nenes si que els n’ha fet!)

A banda de la piràmide pròpiament, que es puja i baixa per tots els costats per aquestes escales, hi ha uns edificis quadrats de colorins que imagino que tindran diferents funcions. A la majoria també s’hi podrà pujar al damunt, on hi han posat unes cadires metàl·liques. Un espai curiós.





Deixem l’exploració per més tard perquè fa bastanta calor. Quan tornem a sortir més cap al vespre s’ha girat un aire fresc que gairebé fa agafar fresca. Hem fet un intent de veure la programació de l’òpera. A vegades aquests països tenen programacions interessants a preus raonables, però el segurata ens ha dit que estan de vacances fins al setembre. Llàstima!

Anem fins a veure el “Hemingway”, un bar d’esperits molt anomenat per internet i les xxss. Prou correcte, però sense música, on ens ha costat la cervesa un ronyó i part de l’altre.

Aquest relaxat gatet ens ha despedit la visita

Hem sopat en un “king pils”. No és tan el nom del restaurant sinó que ens fa la sensació que és com una mena de “bistro” o “trattoria”,… un lloc de menjar ràpid tradicional. Econòmic, ple de gent fins a la bandera, i on remunten taules sense parar. Ara he fet una breu cerca per internet i potser és com una cadena. En qualsevol cas, ho fan prou bé i bé de preu, així que està a tope!

Aprofitem per fer una mica de Tirana “la nuit” tot tornant cap a l’hotel. Ara la gent ja s’ha esvaït. Hi ha una estona “punta”, potser des de les 8 fins a les 10h, des que baixa el sol que surt tothom, com si els fessin fora de casa. A fer el cafè, el gelat, a caminar, a seure pels bancs de places i jardins, a estirar les cames. Aquí a Tirana no sembla ser una excepció. Potser és el què m’ha agradat més d’aquest país, les ganes de sortir al carrer i socialitzar!