Tornada a Tirana amb incidències varies

Ens pot semblar que els trasllats d’un lloc a un altre, especialment si un no ha de conduïr son còmodes, però us asseguro que no ho són. Hem sortit de Valbone aproximadament a les 10:10h del matí, amb un minibus que ha anat fent la recollida de tots els passatgers, cadascú al seu hotel o guesthouse. Com que hem anat dels primers, va molt bé per agafar bon lloc (hem escollit al davant, que sempre és més ample i tens millors vistes), però vol dir que hem fet mitja horeta de viatge extra per recollir a tothom.

Els conductors es passen la tarda/vespre al bar fent primer cerveses, després aigües, afortunadament. També ens hem fixat que alguns porten un alcoholímetre instal·lat al vehicle. Miraré de pensar en positiu.

Abans de sortir el vehicle portava totes les llums possibles del tablier enceses… se li escalfava. Hem parat, ha buscat una manguera, l’ha emplenat d’aigua i llestos! La majoria de vehicles son de segona mà i autoreparats per ells mateixos. Es palpa a l’ambient que tenen veritable passió pels cotxes, i més concretament pels cotxes alemanys (Mercedes, BMW, Audi,…). Està ple d’establiments de reparació de cotxes, de recanvis, d’accessoris, de rentat de vehicles… tot molt centrat en el motor. El què no acabo d’entendre és com paguen la benzina, doncs està entorn als 185 Lek/litre = 1,85€/litre. Caríssima, comptant especialment que el sou mitjà del país és d’uns 400 euros. També entens perquè TOT es paga en cash…

He tingut ocasió, ara si, de fotografiar el cartell d’una de les benzineres més populars del país, les “Kastrati” (hahaha), estem intentant amb l’August aconseguir una foto d’un “pajero” fent benzina en una “kastrati”, a veure si estem de sort!

De camí ens ha anat molt just d’atropellar una tortuga. Si, si, una tortuga que travessava la carretera a “tot pebre”! M’ha fet pensar molt en l’Equilibrista. L’August i jo hem fet un “AI” tan béstia que el conductor ens ha tranquil·litzat després… hahaha “Don’t worry, turtle is alive!” , buffff

Cap a les 12h arribem a Fierze, on agafarem el ferry cap a Koman. Un altre cop s’ha d’anar amb temps per agafar bon lloc. Aquesta vegada si que encertem el bon costat i farem el viatge majoritàriament a l’ombra.

Aquest cop el trajecte ja no sorprèn tant, ja l’hem fet un cop, però algun tram, especialment el dels “fiords albanesos” segueix sent digne d’admirar.



El viatge ha estat fins i tot una mica més llarg que l’anterior, cap a 2 hores i mitja. En arribar a Koman, el “port” també és minúscul, i s’hi acumula una quantitat ingent de vehicles que venen i van, fent una mica de tetris. Els minibusos per sortir queden aparcats dins el túnel que fa el darrer tram del camí, així que sortim disparats del ferry cap al túnel a buscar el minibus de Tirana. Anirem amb el mateix conductor que vam venir, el que portava la padrina de negre asseguda al costat. Avui hi porta el què sembla la dona,un parell de filles, molt endiumenjades, i un fill (son invencions meves, potser no son familia,… però ho semblen).

Sortim del tunel amb la marxa enrere (el trànsit ni l’amplada del túnel permet donar la volta), girem a l’altre costat, i enfilem la terrible carretera plena de forats que voreja la part del llac que ens falta. Per a què us feu una idea de com anem d’enllaunats, portem dos tamburets al mig del pas per a què seguin “la parentel·la”, i encara una, va asseguda a terra.

Entremig de tot plegat, el conductor es va adormir! Buff, per sort va girar cap al costat interior i tot plegat va ser només un gran sotrac i un ensurt! Si hagués girat cap al costat de fora, potser hauriem caigut tots al llac. Prefereixo no pensar-hi.

Després d’això vem fer una parada. 

En tornant a la carretera, per sort ja enfilavem una via una mica millor pavimentada, però aquí vam trobar caravana. Imagino que sent diumenge a la tarda, estiu, i aquestes carreteres d’un sol carril per sentit no poden absorbir el trànsit. 

El conductor, de la vella escola, anava fent comentaris, i “el fill” ja feia estona que mirava el mapa de carreteres al mòbil. Finalment li va fer cas i vem fer una ruta alternativa. Per un moment vaig pensar que acabariem a dins el camp d’algú, però al final vam anar a petar a una altra carretereta petita, ben pavimentada, i vem seguir camí,

No gaire estona, doncs un cotxe va fer parar el minibus i li va dir al conductor alguna cosa sobre el maleter obert. Miau. Aquest minibus portava una mena de maleter vertical al darrere, atapeït fins a la bandera. Si anava obert, fàcilment alguna de les bosses podia haver caigut.

Durant una estona no vam saber (de fet no ho vam saber mai), si havia quedat obert, o algú l’havia obert aprofitant la caravana i les estones que estavem parats. La qüestió és que la noia que seia al davant (la última que havia pujat al bus), va trobar a faltar la seva motxilla, amb el portàtil i la tesi! 

Com que no t’expliquen (clar), i tampoc t’enteres gaires, no sabem molt bé com va anar, però imaginem que devia quedar el maleter obert, la motxilla va caure, i algú la va arreplegar, doncs al cap d’una estona, un cotxe la va tornar. Aquelles coses que passen de vegades…. 

Amb tot això, arribavem a Tirana poc abans de les 21h, per trobar-nos que la nostra habitació de l’hotel tenia algun problema amb l’aigua del lavabo, i ens enviaven a un altre hotel (a escassos 200m del primer). L’hotel en qüestió estava en obres, però algunes parts estavan acabades. En qualsevol cas, estava igualment operatiu. La primera habitació, prou maca, no li funcionava la clau de la porta… la segona finalment si. Suats i molt cansats, anem a sopar al restaurant de la cantonada, i a fer un brevíssim Tirana “la nuit”